Bon nadal!

L'altre dia, amb els nens als que faig de monitora parlàvem sobre el Nadal. Em vaig quedar parada de com s'ha arribat a castellenitzar i de com s'està perdent la tradició.
Només vull fer uns quans apunts i remarcar que almenys, en una família de Sabadell, la tradició catalana es manté en peu.


1. Jo no celebro la noche buena. Celebro el dinar de nadal i Sant Esteve.

2. A mi no em ve el Pare Noel. Cago el tió (amb els peques a casa muns avis) i celebro els reis.

3. Amb la meva família es típic cantar nadales, dir el vers deprés de dinar, i fer els pastorets amb tots els cosins.

4. Per nadal menjo Escudella amb galets, pava i turrons!




I ara copio un text que vaig robar a un blog (malauradament, no recordo l'adreça).


Com cada any, tan bon punt comença la segona quinzena de novembre, els centres comercials omplen els seus aparadors amb llums i decoracions que ens avisen que s'apropen les festes de Nadal. Subtilment ens inviten a obrir les nostres carteres per a comprar tot allò que ens ofereixen. Joguines, electrodomèstics, àpats, loteria... semblen els únics continguts del Nadal dels nostres dies. Diuen alguns estudis que per aquestes dates cada família s'arriba a gastar més de 1.000 euros en aquests productes!

Lluny queden en el temps, alguns potser no ho haguem viscut mai, aquelles festes de Nadal en què el vertader significat es trobava en el retrobament de la família per a recordar el naixement de Jesús, en un ambient de fraternitat i de recolliment, sense el destorb d'allò més material.

Els regals, que no haurien de ser més que un bonic detall d'amor envers els que ens envolten, han passat a ser l'element clau d'aquestes dates; un element indispensable en qualsevol llar.

Despullades de tot sentiment o sentit, aquestes festes no són més que un foc d'artifici, un regal buit, una tradició morta, un negoci... en definitiva, i en una sola paraula, en consumisme.

Un consumisme més propi del capitalisme més salvatge i esclavitzant dels segles XIX i XX, sorgint el comunisme com a reacció, que no pas d'una societat que es defineix habitualment amb un capitalisme més social i humanitzat, amb una gran prioritat per les polítiques socials.

Així doncs, encallats en aquests escull ideològic, sembla que l'única via de sortida per tal d'alleugerir la càrrega moral que pesa sobre la nostra consciència és la solidaritat.

És en aquesta època de l'any en què l'excés de banalitats materials que normalment semblen satisfer totes les necessitats últimes de la persona humana, cauen pel seu propi pes. Llavors és quan ens sentim més solidaris i disposats a ajudar els més desafavorits, però no pas com un gest natural de caritat i amor pel pròxim, sinó com una autocomplaença transitòria en reacció a la nostra pròpia buidor.

Des d'aquí, i sense voler menysprear la il·lusió que generen en aquesta època els regals, convido a tothom a fer-se seva la reflexió que he plantejat en referència a la primacia que solem donar a tot allò més material oblidant la part més espiritual o interior. D'aquesta manera, l'objectiu últim no és més que la pretensió d'incentivar a la participació activa, dins les possibilitats de cadascú, a participar en projectes de caire solidari, i no només en l'època de Nadal, sinó tot l'any.

Una participació que no es quedi en l'habitual aportació econòmica o material, que també, sinó que sigui una implicació de temps i l'esforç humà, en la mesura de les possibilitats de cadascú.

Tot i que sempre tendim a pensar que la nostra aportació és poca i del tot insuficient, val a dir que és infinitament més que el res, i que la suma dels esforços individuals de moltes persones anònimes és espectacular. Així doncs, com es diu sempre, cal aportar el nostre gra de sorra, per insignificant que ens pugui semblar.