you and me, babe..

Sweat baby sweat baby sex is a Texas drought
Me and you do the kind of stuff that only Prince would sing about
So put your hands down my pants and I'll bet you'll feel nuts
Yes I'm Siskel, yes I'm Ebert and you're getting two thumbs up
You've had enough of two-hand touch you want it rough you're out of bounds
I want you smothered want you covered like my Waffle House hashbrowns
Come quicker than FedEx never reach an apex just like Coca-Cola stock you are inclined
To make me rise an hour early just like Daylight Savings Time

You and me baby ain't nothin' but mammals
So let's do it like they do on the Discovery Channel

You and me baby ain't nothin' but mammals
So let's do it like they do on the Discovery Channel

Gettin' horny now


Love the kind you clean up with a mop and bucket
Like the lost catacombs of Egypt only God knows where we stuck it
Hieroglyphics? Let me be Pacific I wanna be down in your South Seas
But I got this notion that the motion of your ocean means "Small Craft Advisory"
So if I capsize on your thighs high tide, B-5 you sunk my battleship
Please turn me on I'm Mister Coffee with an automatic drip
So show me yours I'll show you mine "Tool Time" you'll Lovett just like Lyle
And then we'll do it doggy style so we can both watch "X-Files"





aqesta canso es bonisima. no puc parar de riure quan la sento xd
us dexo lenllas al youtube. el videoclip es pesim, o sigui q millor no en feu masa cas.

http://www.youtube.com/watch?v=8fqncj3G6tg

Anna.

Bona setmana santaaaaaaa

...

I was her, she was me
We were one, we were free
And if there's somebody calling me on
She's the one
If there's somebody calling me on
She's the one

We were young, we were wrong
We were fine all along
If there's somebody calling me on
She's the one...

EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.



Gabriel Ferrater.

Pessimisme.

Passem per uns temps complicats, plens d'estrés, males cares, tristesa i angoixa.
És difícil quedar-se indiferent quan vas veient que persona rere persona va caient, que aquest pessimisme general s'apodera de tothom, dèbils i forts. És difícil intentar seguir lluitant quan veus que has de fer un esforç per aconseguir l'energia que abans et sortia de dins a la més mínima ocasió.
Vols riure com abans i només pots somriure, vols poder pensar que res importa i et sents hipòcrita, necessites ajuda i quan la busques veus que tothom està més o menys igual.
Et dóna la sensació que vius per estudiar i que no serveixes per res, t'esforces i no t'agraden els resultats.
Parles amb la gent, t'encomanen el sentiment de buidor i et sents més insignificant del que et senties. Forçes un somriure i unes paraules d'ànims. Tranquil, tot passarà.
Intentes creure que només es tracta d'uns dies, ja passarà, ja canviarà. Però passen les setmanes i tot resta igual; les cares no canvien, les mirades es creuen i les paraules són buides.
I vius de moments fugaços que t'ajuden a continuar, et nodreixes de felicitat efímera que costa trobar...
Sents el record dels temps passats i un sentiment agredolç t'omple per dintre, esperant secretament poder tornar al passat o fer un salt cap al futur, deixant enrere aquest present hipotecat.


Tots estem igual nois, ànims!

Rutina

La meva vida (si més no, els meus matins) són pura rutina. I no m'agrada gens que ho siguin, però no ho puc canviar.
Sempre es repeteix el mateix. El despertador sona a dos quarts de set, però no em llevo fins que sona per segon cop, a les 6.40. Vaig a dutxar-me i després em vesteixo. Normalment, ja són les 7 i 2 minuts. Després es quan començo a fer-ho tot amb presses. Buscar la carpeta, els llibres, el mòbil, les claus, posar-me la jaqueta i sortir al carrer pitant. Travesso el carrer. Evito passar per sota la bastida i giro a l'esquerra. Passo per davant del forn i vec com les forneres es posen a treballar. Torno a girar i passo per davant de la botiga de restauració i em miro als miralls de l'aparador. Unes passes més i em distrec amb el vidre l'aparador de Caixa Sabadell. Tenen un mecanisme amb un paisatge que quan passes per davant neva sobre una caseta. Ara ja estic davant de la granjeta. Em fixo amb una dona que neteja les taules o la barra, depèn del dia.
Tot seguit em creuo amb una senyora gran, de mirada trista i caminar cansat. Passo per entremig dels dos gerros del costat de l'església i saludo al senyor que comença a montar les paradetes dels "hippies". Travesso la plaça de l'ajuntament amb diagonal. Esquivo el camió aparcat davant del Viena (del qual surt una olor a pa torrat que em fa entrar gana). Passo pel davant del Zara i miro l'aparador. Hi ha una foto d'una parella jove que em té encuriosida, em pregunto si a la realitat serien feliços, si discutirien, sobre que parlarien...
Després passo per davant dels nois que netegen els aparadors i les dependentes, que estan asseguts en un banc, amb cara de fred, esperant que arribi la "jefa" que sempre deu fer tard perquè els hi obri el Zara d'una vegada.
Continuo baixant per la Rambla i normalment vec el senyoret petitó que corre cap amunt. Em pregunto cap a on deu anar, i com és que té tanta pressa. Travesso la Rambla pel mig de la calçada, ja que s'ha d'aprofitar que en aquesta hora del dia no hi passen cotxes. Giro a l'esquerra , em trobo un munt de gent que surt de l'estació, començo a topar amb tothom que va en contra direcció, m'estresso una mica. Agafo el diari ADN, entro a l'estació i dono una ullada molt ràpida al rellotge. Les 7.20, perfecte. Baixo les escales amb un minut més, pico el bitllet i entro al primer vagó per la tercera porta. Encara queden alguns llocs lliures. Agafo el que tingui finestra, si en queda algun. Em trec la jaqueta, deixo la motxila al terra i m'assec. Abans de començar a llegir el diari, puc observar que hi ha la dona de les ulleres i cabell curt, que com sempre està asseguda al mateix lloc de sempre, tota tibada fixant la vista en la porta que intercomunica els vagons. També vec que hi ha l'home borni i de cabells blancs, fent algun autodefinit. Si m'estic més estona observant el personal, podré comprovar que hi ha l'estudiant "pija" amb cara de autosuficiència, la dona de cabells ros platí maquilladíssima com sempre, el senyor afable d'ulls alegres i barba, l'home amb americana i corbata que té cara de preocupat...
Després em posaré a llegir el diari, i al cap de pocs segons, el tren arrencarà. Si no tinc deures ni exàmens, faré el sudoku i l'autodefinit. Si tinc son dormiré, i si no tinc ganes de fer res miraré per la finestra tot reflexionant el que em passi pel cap. Al cap de 35 minuts justos, el tren entrarà pel tercer túnel consecutiu després d'haver passat per peu del funicular. M'aixecaré, em posaré la jaqueta, el tren arribarà a l'estació i jo baixaré. Em trobaré amb algun amic, i sinó pujaré sola. A partir d'aquí, ho explicaré un altre dia.


Que bonica no, la primera hora del dia? Es tracta d'intentar veure alguna cosa interessant en la rutina. Quan algun dia les coses de sempre no passen son com petites sorpreses. El dia en que la teva mare decideix portar-te amb cotxe a l'estació, el dia que la "jefa" del Zara ha arribat puntual i els treballadors no s'estan morint de fred, el dia que em trobo els escombriaires netejant el carrer, el dia que em persegueix per la Rambla la màquina neteja-carrers...




com sempre,
Anna

Nit de reis.

La nit de reis és una de les més maques de l'any.
Jo almenys, la disfruto moltíssim, m'ho passo més bé el vespre del dia 5 que no pas el dia 6.

Si es té la sort de tenir nens petits a la família, és una meravella de nit.

A casa meva, anem a la rambla a casa els meus tiets, a veure els reis des del balcó.
M'encanta animar als cosins petits a cridar als reis; m'encanta veure'ls-hi la seva cara d'il·lusió; m'encanta veure com en són, d'innocents; m'encanta deixar-me la veu cridant des de dalt del carrer per aconseguir que els tres senyors disfressats es dignin a girar-se, pujar el cap i saludar-nos; m'encanta el caliu de la família; m'encanta inventar mentides; m'encanta respondre les mil i una preguntes que se'ls hi ocorren; m'encanta crear per uns instants moments màgics per a ells; m'encanta fer-los ballar al ritme de la música de la cavalgada reial; m'encanta passar fred i veure com els hi brillen els ulls; m'encanta la sensació de que tot és possible; m'encanta tornar a ser una cria per un cop a l'any, cridar amb ells, ilusionar-me amb ells.




Bé, ara queda demà, observar les seves carones al obrir els regals. És el millor de tot.
D'acord, a mi també m'agrada rebren, però no és essencial. O sigui, a mi cada cop m'en fan menys.




Petonassos a tothooom! Passeu-ho bé amb els nens eh!?

ara.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,
D’esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi em triat el mateix camí.
Se que amb tu podré somiar per sempre més,
Fer-ho tot realitat.
No hi ha un reco del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Com un pres a la cela tancat,
Quan més a prop més lluny anat la llibertat.
Les onades tomben el vaixell,
En el que per ti fora imprudent.
Però saps que seguiré esperant el meu moment,
Pacient, valen sempre pendent de bufa el vent.
Imagina un món en vida ,
On el desig fos sempre realitat.
No hi ha un reco del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.






ara- lax'n'busto





es taaaaaaaaan maca!



Anna.