EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.



Gabriel Ferrater.

Pessimisme.

Passem per uns temps complicats, plens d'estrés, males cares, tristesa i angoixa.
És difícil quedar-se indiferent quan vas veient que persona rere persona va caient, que aquest pessimisme general s'apodera de tothom, dèbils i forts. És difícil intentar seguir lluitant quan veus que has de fer un esforç per aconseguir l'energia que abans et sortia de dins a la més mínima ocasió.
Vols riure com abans i només pots somriure, vols poder pensar que res importa i et sents hipòcrita, necessites ajuda i quan la busques veus que tothom està més o menys igual.
Et dóna la sensació que vius per estudiar i que no serveixes per res, t'esforces i no t'agraden els resultats.
Parles amb la gent, t'encomanen el sentiment de buidor i et sents més insignificant del que et senties. Forçes un somriure i unes paraules d'ànims. Tranquil, tot passarà.
Intentes creure que només es tracta d'uns dies, ja passarà, ja canviarà. Però passen les setmanes i tot resta igual; les cares no canvien, les mirades es creuen i les paraules són buides.
I vius de moments fugaços que t'ajuden a continuar, et nodreixes de felicitat efímera que costa trobar...
Sents el record dels temps passats i un sentiment agredolç t'omple per dintre, esperant secretament poder tornar al passat o fer un salt cap al futur, deixant enrere aquest present hipotecat.


Tots estem igual nois, ànims!