ara.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,
D’esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi em triat el mateix camí.
Se que amb tu podré somiar per sempre més,
Fer-ho tot realitat.
No hi ha un reco del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar despresa i ell va lent.
Com un pres a la cela tancat,
Quan més a prop més lluny anat la llibertat.
Les onades tomben el vaixell,
En el que per ti fora imprudent.
Però saps que seguiré esperant el meu moment,
Pacient, valen sempre pendent de bufa el vent.
Imagina un món en vida ,
On el desig fos sempre realitat.
No hi ha un reco del meu planeta,
On pugui estar i deixar de pensar amb tu.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

I ara que no et tinc el meu costat,
Sento que m’han pres un tros de món,
Ara es quan em perdo en la foscor,
Ara que no hi ets, no.
Ara es quan voldria despertar.
Ara es quan mes et trobo a faltar,
Quan dic poc més poc fa la por,
Quan et posa a prova el teu amor,
Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.






ara- lax'n'busto





es taaaaaaaaan maca!



Anna.

Bon nadal!

L'altre dia, amb els nens als que faig de monitora parlàvem sobre el Nadal. Em vaig quedar parada de com s'ha arribat a castellenitzar i de com s'està perdent la tradició.
Només vull fer uns quans apunts i remarcar que almenys, en una família de Sabadell, la tradició catalana es manté en peu.


1. Jo no celebro la noche buena. Celebro el dinar de nadal i Sant Esteve.

2. A mi no em ve el Pare Noel. Cago el tió (amb els peques a casa muns avis) i celebro els reis.

3. Amb la meva família es típic cantar nadales, dir el vers deprés de dinar, i fer els pastorets amb tots els cosins.

4. Per nadal menjo Escudella amb galets, pava i turrons!




I ara copio un text que vaig robar a un blog (malauradament, no recordo l'adreça).


Com cada any, tan bon punt comença la segona quinzena de novembre, els centres comercials omplen els seus aparadors amb llums i decoracions que ens avisen que s'apropen les festes de Nadal. Subtilment ens inviten a obrir les nostres carteres per a comprar tot allò que ens ofereixen. Joguines, electrodomèstics, àpats, loteria... semblen els únics continguts del Nadal dels nostres dies. Diuen alguns estudis que per aquestes dates cada família s'arriba a gastar més de 1.000 euros en aquests productes!

Lluny queden en el temps, alguns potser no ho haguem viscut mai, aquelles festes de Nadal en què el vertader significat es trobava en el retrobament de la família per a recordar el naixement de Jesús, en un ambient de fraternitat i de recolliment, sense el destorb d'allò més material.

Els regals, que no haurien de ser més que un bonic detall d'amor envers els que ens envolten, han passat a ser l'element clau d'aquestes dates; un element indispensable en qualsevol llar.

Despullades de tot sentiment o sentit, aquestes festes no són més que un foc d'artifici, un regal buit, una tradició morta, un negoci... en definitiva, i en una sola paraula, en consumisme.

Un consumisme més propi del capitalisme més salvatge i esclavitzant dels segles XIX i XX, sorgint el comunisme com a reacció, que no pas d'una societat que es defineix habitualment amb un capitalisme més social i humanitzat, amb una gran prioritat per les polítiques socials.

Així doncs, encallats en aquests escull ideològic, sembla que l'única via de sortida per tal d'alleugerir la càrrega moral que pesa sobre la nostra consciència és la solidaritat.

És en aquesta època de l'any en què l'excés de banalitats materials que normalment semblen satisfer totes les necessitats últimes de la persona humana, cauen pel seu propi pes. Llavors és quan ens sentim més solidaris i disposats a ajudar els més desafavorits, però no pas com un gest natural de caritat i amor pel pròxim, sinó com una autocomplaença transitòria en reacció a la nostra pròpia buidor.

Des d'aquí, i sense voler menysprear la il·lusió que generen en aquesta època els regals, convido a tothom a fer-se seva la reflexió que he plantejat en referència a la primacia que solem donar a tot allò més material oblidant la part més espiritual o interior. D'aquesta manera, l'objectiu últim no és més que la pretensió d'incentivar a la participació activa, dins les possibilitats de cadascú, a participar en projectes de caire solidari, i no només en l'època de Nadal, sinó tot l'any.

Una participació que no es quedi en l'habitual aportació econòmica o material, que també, sinó que sigui una implicació de temps i l'esforç humà, en la mesura de les possibilitats de cadascú.

Tot i que sempre tendim a pensar que la nostra aportació és poca i del tot insuficient, val a dir que és infinitament més que el res, i que la suma dels esforços individuals de moltes persones anònimes és espectacular. Així doncs, com es diu sempre, cal aportar el nostre gra de sorra, per insignificant que ens pugui semblar.

Reflexionem, amics.

Hem acabat examens finals (no faré comentaris sobre les notes i/o resultats), hem exposat els nostres magnífics treballs de recerca i una servidora ha fet el first. (Que me l'hagi tret o no és un altre tema que no sabré fins febrer).

I bé, ara a disfrutar...
A pensar coses per fer durant el Nadal per no estar tot el dia vaguejant per casa. (Això és típic meu i aquest any jo vull evitar). Ja tinc algun que altre projecte. Llegir molt, ja que tindré temps, estudiar pel carnet de cotxe, fer alguna excursió, dedicar-me al baix (últimament el tinc abandonadíssim), sortir de festa, i si es pot, i això és el més important, ajudar als altres.

Pensareu, que diu ara aquesta? Està boja o algo? Doncs sí, fa poc que tinc la sensació que no faig res de bo amb la meva vida, que estaria bé dedicar-me a ajudar als qui ho necessiten. Us ho heu plantejat mai?
Es pot ajudar als altres sense haver d'anar a l'Àfrica, eh?!
Només faig una crítica constructiva de la societat en la que vivim, del grup de gent amb el que em moc. Pensem que som molt solidaris perquè de tant en tant donem diners a alguna associació però això és la manera més fàcil de pensar que fas alguna cosa pels altres i poder dormir feliç.
però, realment estem fent alguna cosa per ajudar als qui ho necessiten?
Ahir, després del barça i de la festa posterior, voliem treure diners i buscavem una caixa, al arribar a la caixa catalunya vam trobar dos indígens dormint a dintre. Segurament serien l'Ángel i el seu amic, aquí a Sabadell tothom els coneix. La veritat es que em va fer pensar durant el que va quedar de nit. Uns que es queixen dels seus problemes banals (jo com a exemple) i altres que no tenen ni casa, ni família, de la que poder-se queixar.

Quants cops ens han plantejat la mateixa pregunta, el mateix tema, la desigualtat i tal? Moltíssims. Hi hem pensat durant un dia, dos, màxim una setmana i després ale, a gastar, a comprar coses inútils, a malgastar, visca el consumisme i bla, bla. No em poso en contra de que la gent compri, i ara, però crec que hauríem de plantejar-nos seriament la desigualtat que s'està vivint i posar una mica de la nostra part. Almenys aconseguirem que una persona no la noti tant, almenys aconseguirem que una persona se senti una mica millor en tota l'espiral de misèria que l'envolta.

Jo, almenys, aquet nadal faré alguna cosa solidària, aniré a ajudar algú. Ho escric aquí perquè en quedi constància i després no me'n pugui fer enrere i perquè no em pugui fer pal.
(em conec massa). De pas us animo a vosaltres a fer algo, en sèrio. Plantejeu-vos-ho.







as usually,
Anna

La immensitat blavosa.

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se'n a la cabina per l'ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l'illa. Perdona'm. Anava a demanar-te si te'n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t'amaren del blau encisador d'aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i poc estantissos. Quants anys fa d'aquell viatge?

Te deix, amor, la mar com a penyora. Carme Riera.

Un llibre que em van fer llegir com a lectura obligatòria a 4rt i no vaig aprofitar. Més aviat vaig despreciar-lo. L'he tornat a agafar i realment està molt bé. El recomano a tots aquells que us agradi llegir i no sigueu de lectura fàcil i còmoda.

Anna.